BORN
Tot va començar amb un retrobament i una lectura. L’Albert Garcia Espuche i jo ens coneixíem des de feia anys: a l’any 1998 ell era director d’exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on jo estava realitzant la meva exposició “Escenes del Raval“. Ens havíem perdut una mica de vista quan, al 2010, vam compartir bambolines, esperes i àpats de dos premis que ens van donar als dos. Vam intercanviar informacions biogràfiques. Vaig llegir els seu llibre “La Ciutat del Born“. Em va enlluernar. Aquí hi ha una pel·lícula, li vaig dir enseguida. En aquelles pàgines havia vist desfilar la meva ciutat, Barcelona, tres-cents anys abans. La ciutat que en varies de les meves obres anteriors havia sentit, travessat, interrogat, sempre en present, com ho fa qui l’habita. L’Albert m’oferia una perspectiva inèdita. En el seu llibre es descrivien els petits objectes quotidians, aquells que ens fan fer alguns gestos molt particulars: una pipa, una cullera, una olla; els entorns en els que es trobaven aquests objectes – la cuina, amb el foc a terra, “l’estrat”, el taller del calderer; les relacions que podien tenir les persones que habitaven aquests espais: els criats, els senyors, els artesans, els seus deutes, els seus treballs, algun delicte. L’economia que poc a poc emancipava els burgesos dels nobles i del clero i permetia a gairebé tothom canviar d’estatus social. L’economia. L’economia que el 2010 ja havia colpejat la nostra societat. Començava a estar clar per a tots que no es tractava d’una crisis conjuntural: s’estaven esquerdant els ciments de la nostra societat, els mateixos que s’havien anat consolidant en el període descrit a “La Ciutat del Born”. El meu interès per la història de la ciutat es va transformar molt ràpidament en interès per l’origen del que ens estava passant a Europa: els nostres dubtes radicals sobre el nostre estil de vida.
Però si hi ha quelcom de meravellós en el llibre de l’Albert, és l’extraordinària concreció dels detalls. És el que sempre m’ha interessat: com la història dels grans esdeveniments s’inscriu en el dia a dia – i al revés: com en el dia a dia es forgen els grans canvis. Es tractava de fer una pel·lícula. Una ficció: explicar una història travessada per la Història. Una ficció i no un documental, per que s’endinsa més en la intimitat de les persones: les alcoves, el llit de mort, els moments en que un sent de cop que l’estació ha canviat doncs comença a fer fred i es queda pensant a la porta de casa. La intimitat d’aleshores i la nostra. Amb Albert ens vam posar a seleccionar algunes persones, entre les més de mil referenciades en el seu llibre, el destí dels quals pogués resumir el destí de molts d’altres. Tres ens van semblar adequats: Marianna, Vicenç Duran i Bonaventura Alberni.
Español
Català