CINEMA/HISTORIA
La memòria és una construcció inestable i en contínua mutació. La història, un intent d’ordenació de la memòria: es decideix donar més relleu a això o a allò, es considera tal altra cosa irrellevant. L’operació per la que es produeix la història és concreta: està feta de discursos, litúrgies polítiques, espectacles, textos i imatges.
El cinema ha estat des dels seus començaments una part important d’aquesta producció. La capacitat evocadora de les seves imatges, la seva recepció col·lectiva -no individual com la lectura d’un llibre, per exemple-, la seva disseminació mundial per la que la mateixa pel·lícula és vista al mateix temps en llocs molt distants, tot això fa del cinema un instrument ideal per a cimentar la història. Durant tot el segle XX hem assistit a una lluita acarnissada per produir una història cinematogràfica dominant -des de les produccions estatals dels nazis a la caça de bruixes que va afectar tan profundament a la indústria cinematogràfica nord-americana.
No es tracta només del “què” explicar, sinó també del “com”. Per exemple, si a la història d’un “gran home”, actor d’un esdeveniment històric, la substituïm per la d’un únic “heroi anònim”, també actor de l’esdeveniment, no haurem avançat gaire: tota la complexitat del fet, amb la seva extensa xarxa de causalitats i pulsions, el seu context d’imatges i discursos, les seves possibilitats alternatives, s’haurà perdut. La voluntat d’una sola persona, personatge històric o heroi anònim, seguirà semblant l’únic motor de l’esdeveniment en qüestió, amb menyscabament de tota la resta.
El mecanisme d’identificació de l’espectador amb el personatge, amb el que juguen tantes pel·lícules, és una trampa mortal per la possibilitat d’una cinematografia que s’ocupi d’una història diferent. En general, a l’espectador se li proposa seguir les peripècies d’un sol protagonista que, d’una manera o altra, és “l’heroi de la pel·lícula”. I no es tracta d’una proposta genèrica: el tipus d’enquadrament, que emfatitza al protagonista respecte del context desenfocant el fons, o les el·lipsis temporals, que obvien tot allò que succeeix quan el protagonista està absent, són evidentment formes de “pensar” la història.
La complexitat, l’extensió, les narracions i les mentires de la crisis actual ens criden a repensar-ho tot: quines són les històries, qui són els personatges, de quina manera els enquadrem i com els enfoquem.
Español
Català