BONAVENTURA

Posted on set 30, 2014

Bonaventura, el calderer, l’artesà pobre, que tenia el seu taller a la Plaça del Bornet. Un home que treballava amb les mans. Representar la feina s’ha tornat una tasca quasi impossible en el món del consum: importa l’oci, el que un sent, la diversió. La feina és una activitat obligatòria que serveix per pagar les vacances. Bonaventura treballa amb les mans, sent el coure, les seves textures, està orgullós del que crea. Hi ha coneixement i sensualitat en la perfecció de les seves olles i els seus calders (potser els seus hereus del segle XXI siguem els que produïm imatges audiovisuals). No és un món idíl·lic, el seu. L’esforç i la pobresa l’acompanyen. Per això juga. Quan l’horitzó està tancat i no hi ha manera d’imaginar un canvi, només queda temptar la sort, esperar que una jugada de daus inauguri un altre món, de cop, màgicament.

Al seu voltant, quasi imperceptibles, altres jocs, enormes i abstractes, s’estan posant en marxa. Vicenç, el seu veí, el ric adroguer, ho ha entés. A Bonaventura només li arriben ecos: el diner està començant a desarrelar-ho tot. Bonaventura, l’hàbil artesà, comença aleshores, a principis del segle XVIII, el camí cap a la desaparició. Als seus successors ja no els hi demanaran olles i calders amb fins acabats, sinó que compleixin horaris i que repeteixin gestos en un fàbrica.

Bonaventura ho intueix – ens intueix-, però no ho sap. Per això somia amb apuntar-se ell també al gran joc: invertir, jugar amb les propietats. Poder així pagar un metge per a la seva dona malalta, a la que estima amb aquella evidència i simplicitat que dóna el frec diari amb la matèria: hi ha coure, hi ha formes, hi ha músculs que es tensen i es destensen, hi ha el calor de la farga, hi ha homes i dones, hi ha nens.

Bonaventura està a la vora del nou segle i del nou temps. Com l’espectador davant del fresc de Giandomenico Tiepolo, es posa de puntetes, dóna veus, però només veu els clatells dels que sí estan veient el que passarà i per això mateix es tapen la vista. Però no és melacòlic: està viu, el seu cos sent, pensa, es desplaça.