ELS MEUS BESAVIS, EL CINEMA I L’OBLIT
Emigrants italians a Ellis Island – New York
Els meus besavis van emigrar d’Itàlia a Brasil el 1899. El govern de Brasil pagava passaport i viatge: necessitava mà d’obra. Quan el vaixell va salpar del port de Gènova anava tan carregat d’emigrants que va sotsobrar i van haver de tornar a port per a desembarcar-ne uns quants. La nau feia el recorregut Gènova-Sao Paulo carregada de turistes durant els mesos d’estiu i sobrecarregada d’emigrants durant els mesos d’hivern, quan les tempestes són freqüents a l’Atlàntic. La meva besàvia es va passar el mes llarg que va durar el viatge que va durar el viatge asseguda, agafada amb una mà a la llitera i amb la meva àvia d’un any a l’altra: no hi va haver ni un dia de mar tranquil·la. Quan van desembarcar a Sao Paulo els hi van robar totes les seves escasses pertinències. El meu besavi va anar a intentar resoldre la situació mentre la meva besàvia seia al moll amb la meva àvia a la falda i començà a plorar. Es va acostar una dóna negra i li va preguntar què li passava. La meva besàvia li ho va explicar, la dóna va marxar i va tornar amb una tassa de llet. Crec que faig cinema per a que aquest gest no es perdi.
No va ser una notícia als diaris. La vida dels pobres només és notícia si tenen un accident o són delinqüents. Aquesta és la diferència entre els mitjans de comunicació i el cinema. Vicky-Marianna pot recordar el gest de cansament d’una criada de taberna del segle XVIII. Marc-Bonaventura pot retrobar el moviment precís de la mà del calderer quan netejava les impureses de l’estany amb sorra, herbes i aigua. Un món es salva perquè no l’oblidem. Un món que els poderosos voldrien veure desaparèixer a cada instant perquè diu la veritat de la seva dominació. Un món que té la seva història: un fil directe amb la dóna que ara tindrà un gest de cansament recolzada sobre el mànec del motxo en unes oficines buides a les quatre de la matinada. Una història que ens recorda que en tot moment hi podria haver una altra història.
Español
Català