LA LLENGUA I LA PARLA A BORN – UNA CONVERSA AMB DAVID ARNAU

Posted on nov 7, 2014

David Arnau ha sigut el lingüista que ens ha assessorat durant la preparació i el rodatge de BORN.

Claudio:  Per a mi el treball sobre la llengua tant pel que fa el text com pel que fa la dicció És sempre un treball fonamental. Recordem una mica quals han sigut els criteris textuals en el cas de BORN?

David:  D’entrada em vaig plantejar acostar la llengua del guió al màxim possible al català que es feia servir a principis del s. XVIII. Això havia d’afectar bàsicament tres aspectes: la fonètica, la gramàtica i el lèxic.

L’aspecte més complicat de resoldre era el fonètic, ja que no tenim cap enregistrament d’aquella època. D’altra banda, la dicció dels actors és la que és, i intentar simular un català antic implicava un doble risc: allunyar-los de la interpretació, i reproduir un català irreal. Per això vaig descartar incidir gaire en aquest aspecte.

Sí que els vaig donar, però, algunes indicacions bàsiques.

Essencialment, i com a idea global perquè els actors entenguessin quina era la meva intenció, els vaig dir que agafessin com a referent el català rural actual, ja que hem d’imaginar que la fonètica del català del XVIII no estava interferida per la del castellà. Era important, doncs, que tinguessin aquest referent, però que en cap moment arribessin al límit de la caricatura. En aquest punt, calia fer un pas enrere. Després, i passant a la concreció, era molt important que tots fessin perfectament bé els sons que caracteritzen el català genuí, com ara la vocal neutra, les eles palatals o la doble ela (ella).

Crec que tots van complir bastant bé aquest objectiu inicial.

Claudio: Continuem amb la fonètica.

Una indicació que ens vas donar, i que va ser molt determinant per l’atmosfera de la pel·lícula, va ser que la dicció era més lenta. Al rodatge feia broma as actors, dient-los que al segle XVIII ni hi havia Internet, ni totes aquelles coses que ens fan anar tant de pressa avui.

David:  Sí, recordo que això em va sortir improvisadament en una reunió, i que us va fer força gràcia. Però és cert, el que és evident és que en aquella època no es vivia amb les presses d’avui dia, i jo recordo que els nostres parlaven d’una manera molt més pausada i menys atropellada de com ho fem ara (pensem en els nostres adolescents, que es mengen les paraules!). Per tant, em va semblar evident que aquest tempo lent en la vida de cada dia es devia traslladar a la manera de parlar.

Claudio:  La fonètica és finalment una actitud corporal – parlar és moure uns muscles. En aquest sentit, una dicció més lenta porta inevitablement a una actuació més continguda – ben lluny de de la gestualitat desmanegada i informal a la que estem acostumats avui en dia. Per mi – i per els actors – va ser una experiència fantàstica el retrobar una vida quotidiana – al carrer, a la cuina, al llit – més pausada, però no menys vital!

David:  I això ho captaran els espectadors, sense cap mena de dubte. Crec que serà un contrast interessant, veure aquesta actitud corporal pausada, sense urgències, al costat de la violència i el drama d’una guerra.

Claudio:  Sí, perquè l’època no era gens tranquil·la. Tothom anava armat i les armes es feien servir fàcilment – no solament a la guerra, si no també en les relacions socials i fins i tot personals.

Parlem una mica del lèxic i la gramàtica si et sembla.

David:  Perfecte. Aquesta va ser la part més laboriosa de la meva feina, però també la més apassionant. Si la fonètica podríem dir que era l’esquelet del tractament lingüístic de la pel·lícula, la gramàtica serien els músculs, i el lèxic, la pell i els vestits.

Per començar, vaig documentar-me amb el material de l’època que vaig trobar al meu abast. Bàsicament vaig fer servir alguns textos on es reproduïen judicis de l’època (finals del XVII, primeries del XVIII), amb la transcripció gairebé literal de les declaracions; també alguna acta notarial. I finalment, vaig recórrer a obres literàries de l’època, principalment obres de teatre popular de Joan Ramis i Francesc Fontanella, i també algunes novel·letes curtes, rondalles, etc.

De tot aquest material en vaig fer un buidatge ràpid, i vaig extreure les primeres conclusions pel que fa a la gramàtica. Sense entrar en massa detalls, es podrien resumir en determinats trets característics, com ara l’ús del pronom neutre “lo”, els possesius plens (“me perdo”, “te dius”), possessius arcaics (“mon pare”, “tos fills”), l’ús del passat simple (“ell vingué”, “em pegà”), etc.

En una primera versió del guió, vaig intentar traslladar TOTS aquests trets al guió, per intentar mimetitzar al màxim la parla de l’època a partir del que ens deien els documents. Però de seguida vam veure que això enfarfegava molt els diàlegs, i podia ser un inconvenient per als actors.

David:  El que vam fer aleshores va ser prescindir de certs trets que resultarien fins i tot durs per a l’espectador (com el passat simple), i utilitzar la resta en funció de la extracció social dels personatges, de manera que això serviria per caracteritzar-los millor i mostrar una certa diferència de classe també des del punt de vista lingüístic.

Claudio:  Sí, sempre ens ha preocupat trobar l’equilibri entre el respecte de la parla de l’època i el no posar pals a les rodes als actors i als espectadors. Per mi era una qüestió fonamental que Born funcionés d’entrada com espectacle que és – amb tota la seva sensualitat i capacitat per fascinar l’espectador – i alhora tingués la capacitat d’evocar aquest món passat, del que com diu Carlo Ginzburg, hi ha coses que s’han perdut definitivament.

David:  Sí, crec que això s’ha aconseguit. La llengua de la pel·lícula traspua aquesta “antigor”, és com un element més del vestuari que evoca aquell passat, però alhora es manté l’equilibri imprescindible per no perjudicar l’espectacle ni allunyar l’espectador de la pel·lícula. Això que deia del “vestuari”, em portaria al capítol final sobre el lèxic.

Claudio:  Vinga doncs!

David:  Bé, aquí la feina va ser més senzilla, però probablement em va exigir més a l’hora de fer una tria del material. En llegir els textos i documents que et comentava abans, em vaig adonar de seguida que el català d’aquella època estava farcit de castellanismes, molts dels quals estan ‘proscrits’ per la normativa actual, però no podia deixar-los de banda si no volia incórrer en la contradicció de fer servir una gramàtica de l’època amb un lèxic passat pel sedàs de la normativa actual. Per això vaig (vam) tirar pel dret, i vam incorporar tots els castellanismes més utilitzats, tenint també en compte (i aquí més que mai) les diferències culturals entre personatges. Recordo l’alegria d’alguns actors de poder fer servir lliurement “antes”, “algo”, “demprés”, “aixíns”, “al menos”…

També recordo el repte (apassionant i divertit) de buscar insults de l’època per fugir dels típics “fill de puta” i “malparit”. Tinc la llista aquí al davant, si vols te’n copio alguns.

Claudio:  Va! Alguns insults saborosos de l’època!

David:  Aquí van:

“Traïdor, bord, boc, barba merdosa, merda merdosa, ca, gos, cornut, bàcul de minyons, embriac, pix curt, gos merdós, fill d’heretge, fill de cent mil cans, fill d’un gos, fill de traïdor, fill de puta, fill d’òrria bagassa, fill de verra, ànima de Judes, ase mort, bastaix, bacó, verro, cagalló, cap de cony, cul brut, marrà, ronyós, sarnós…”
N’hi ha per triar i remenar!

Això no vol dir que els utilitzéssim tots, ni molt menys, però el mostrari era certament ampli (algun “fill de puta” també va caure, però).

Claudio:  També cal dir que hem intentat retrobar el llenguatge afectiu. Em sembla que tot i que la parla era més lenta i pot ser una mica més formal, el llenguatge en sí era més apassionat.

David:  [Veig que a la llista també hi era, “fill de puta”. És un clàssic de tots els temps.]

Sí, sens dubte. Aquí, però, tot el mèrit és teu.

Claudio:  La vida era més perillosa, menys segura i això porta sempre a fer aflorar les passions més fàcilment.

David:  Era un llenguatge molt directe, sense gaires subterfugis ni miraments. Deien el que havien de dir sense embuts i sense anar-se’n per les branques. En aquest sentit, escassegen els adjectius i abunden els verbs: llengua d’acció.

També, pel que fa a l’afectivitat, es va tenir en compte la qüestió dels tractaments entre personatges. Així, en funció de la relació d’intimitat, de confiança o de parentiu, utilitzàvem el “tu”, el “vós” i també, per estrany que pugui resultar, el “vostè”, ja que convivien les tres formes.

Respectivament, i en síntesi, seria tractament de confiança, tractament de respecte i tractament entre desconeguts o gent de poca relació.

Claudio:  Per mi, tot el treball lingüístic va ser com l’antesala del treball al set. Apassionant! Moltes gràcies David!

David:  De res, per mi també va ser una gran i gratificadora experiència, allunyada del que faig habitualment, que és treballar amb el català col·loquial actual. I treballar amb tu i la resta de l’equip va ser un plaer que espero repetir.