LA REVOLTA TELEVISADA
En aquest interessant article de La Vanguardia, Jordi Balló destaca la necessitat d’obres com “La Comuna” (París 1871) de Peter Watkins en els temps actuals i apunta les seves similituds amb “Born” i la seva voluntat de reflexió del nostre present a partir de la memòria històrica.
La revolta televisada
En el camp de les imatges, i de la cultura en general, vivim immersos en un huracà promocional que tendeix a ressaltar el nou i a fer-nos oblidar el que ja ha passat, com si fos vell i caduc. Per això alguns gestos radicals de programació ens serveixen per ressituar les coses en un ordre correcte, el de la importància de les obres que mereixen ser considerades fundadores. Per aconseguir-ho tenim les filmoteques, teníem els cicles televisius monogràfics (d’aquests ja gairebé no en queden), però disposem també excepcionalment de les edicions en DVD d’algunes obres que reapareixen amb força inusual per a un públic àvid de conèixer.
Això és el que acaba de passar amb l’edició d’una pel·lícula per a televisió de Peter Watkins de l’any 1999 que l’editorial audiovisual Intermedio acaba de presentar. Es tracta de La Comuna (París, 1871), una obra singularíssima que la cadena Arte va produir com un gran esdeveniment, tot i la seva modèstia de costos.
La pel·lícula és gairebé serial, perquè dura 345 minuts, i descriu en un decorat d’un interior abandonat la revolta popular parisenca entre el 26 de març i el 28 de maig del 1871. I ho fa d’una manera que ara reconeixem com particularment oportuna i visionària, amb actors no professionals que interpreten als personatges indignats per l’acció del govern, així com altres que encarnen les diverses figures en joc.
Watkins utilitza un dispositiu moderníssim, perquè totes les imatges que es veuen provenen de dues suposades cadenes de televisió que retransmeten els fets de l’any 1871.
Una d’elles és la televisió nacional de Versalles, l’oficialista, la que dóna el punt de vista del poder i que retrata els manifestants com gent que pot posar en perill l’equilibri social i polític. L’altra és una televisió comunal, modesta, on dos periodistes, un noi i una noia, intenten donar testimoni dels fets donant veu als oprimits. La pel·lícula de Watkins expressa així la crònica diària d’una revolta televisada en temps que no hi havia televisió, i d’aquesta manera radiografia el paper dels mitjans de comunicació davant de qualsevol moviment popular d’insubordinació.
La repressió sanguinària contra els revoltats també s’expressa de manera diferent, segons qui en sigui el cronista: mentre la televisió comunal intenta mostrar la brutalitat d’aquesta acció militar, la televisió oficial vol amagar-la. Fins que arriba un moment clau en el qual un dels presentadors de la cadena oficialista expressa la necessitat de mostrar unes imatges espectaculars, amb desenes de cadàvers trobats al barri de Belleville, una decisió que un altre periodista de la mateixa cadena contesta perquè pensa que aquestes coses és millor ocultar-les. Un dels testimonis de la revolta ho expressa molt clarament: el poder no pot mentir eternament.
La Comuna (París, 1871) resulta especialment pertinent en els temps actuals i dialoga transversalment amb el film Born de Claudio Zulian, que també s’ha proposat, amb altres estratègies, més rossellinianes, fer-nos pensar en les implicacions presents de tota memòria històrica. Revisant el passat de la Comuna amb gent del carrer fent d’actors, Watkins va imaginar, ara fa quinze anys, el futur d’una Europa empobrida; reconstruint la vida crítica i assetjada d’un barri entre el 1700 i el 1714, Zulian fa emergir el pensament comparatiu amb les runes d’una ciutat invisible sobre les quals vivim i sobre les quals volem projectar-nos.
La Vanguardia, Jordi Balló, 17/12/14
Español
Català