MÚSIQUES DEL BORN
Hogarth – The enraged musician
A partir del segle XIX la cultura burgesa ha transformat la cultura popular en cultura tradicional o folklore i ha reservat per a ella la possibilitat d’una història: la història de l’art, de la literatura, de la música que s’estudia a les escoles, instituts i universitats i que arranca a l’antiguitat. La cultura tradicional és en canvi no-històrica -no es pot dir en quin any es va compondre “La dama de Aragón”- y anònima -no se sap qui la va composar. Aquesta separació falsifica tota la història de la nostra cultura: va ser justament la cultura burgesa, com cultura emergent diferent de la cultura aristocràtica o popular, la que imposà la separació i va fer fora la cultura popular de la història. Els meravellosos textos de Bahktin sobre el Gargantua i Pantagruel de Rabelais o l’estudi de Carlos Ginzburg sobre les idees d’un moliner del nord d’Itàlia al segle XVI (“El formatge i els cucs”; tornarem a parlar-ne!), han mostrat una història de la cultura molt més complexa, en que “alta” i “baixa” cultura estaven molt més interrelacionades del que s’havia volgut pensar.
Quan es parla de música del segle XVIII, el primer que ens imaginem és una orquestra de corda tocant un minuet o alguna peça de Vivaldi o de Bach. Tanmateix, el poble del segle XVIII tocava i cantava peces que encara avui coneixem, però que han sigut tirades a les golfes de la “música popular” i, conseqüentment han deixat de tenir història i autors. A Born he volgut afrontar aquesta qüestió fent sonar les músiques es cantaven pels carrers, junt amb el que es ballava als salons de nobles i burgesos. Aquestes músiques són portadores no només d’altres formes musicals, també són portadores, a través de les seves lletres, d’una genuïna transmissió de formes de vida, interessos i preocupacions de qui les cantava. I justament per això han estat molt sovint censurades pels folkloristes burgesos per la seva violència, la seva obscenitat o el seu mal gust.
La gran cultura burgesa s’està acabant en aquestes dècades: els seus pilars, com la universitat o l’escola pública, està sent erosionat en nom d’una preparació tècnica que no necessita “humanitats”. D’altra banda, el propi capitalisme – l’ordre burgès del món-, ha generat una nova cultura popular (la cultura pop, per així dir-ho i diferenciar-la de l’anterior). Tot i que encara queden nínxols de cultures especialitzades – les “humanitats” – i locals, la cultura pop és ara la cultura de tot el món i de totes les classes socials. Potser aquesta nova situació representa almenys una ocasió per pensar la història de la nostra cultura i les nostres músiques sota una nova llum.
Español
Català