POÈTICA
La pel·lícula neix d’un “flechazo” amb el llibre de l’Albert Garcia Espuche, La Ciutat del Born, i s’alimenta de la urgència de les preguntes que volem fer als nostres avantpassats.
Preguntes de tota mena, moltes d’elles dictades per l’actual crisis – que no és només econòmica -, d’altres per aquella sensació de llibertat y d’angoixa a la vegada que ens dóna sovint la nostra manera de viure.
Vivim en un món sense paracaigudes i és lògic preguntar-nos des d’on estem saltant!
Els nostres tres personatges – i tots els secundaris – viuen, estimen, fan els seus negocis, lluiten sempre amb la sensació d’estar explorant un món nou, les regles del quan no acaben de conèixer. Fan hipòtesis, ho intenten, a vegades els hi surt bé i d’altres no. Com nosaltres.
La pel·lícula és intimista: no m’he interessat pels grans relats èpics, sinó per la realitat quotidiana, on tots nosaltres vivim les nostres esperances, els nostres càlculs i les nostres angoixes. En les bambolines de la història, on els nostres avantpassats com nosaltres es preparaven -o els obligaven – a sortir a escena.
La pel·lícula acompanya als personatges ens aquests moments de dubte o d’èxtasi quotidià, en el que un es queda al llindar de casa amb les claus a la mà pensant en la seva amant, preocupat pel curro o per la salut d’un amic. En aquests moments en els que finalment decideix prendre un camí o un altre i alguna cosa nova, especial, bonica o trista comença aquell dia.
Born es diu així, amb el nom que indica el barri i evoca “naixement” en anglès, per subratllar el viatge a l’origen que proposa: perquè en aquelles dècades decisives del final del segle XVII i començaments del segle XVIII hem nascut nosaltres, els individus que som: autònoms, lliures, crítics, angoixats, desconfiats amb el poder però sotmesos al diner. I els tres personatges, cada un a la seva manera, travessen aquell canvi llegant-nos comportaments, amors i treballs.
La sintaxis de Born és discontínua, perquè discontinus som nosaltres i perquè hi ha coses que no sabem (no només de la història, sinó de nosaltres mateixos): he volgut ser sincer amb l’espectador.
Español
Català